Tinc dos fills, he plantat força arbres, aquest blog val per un llibre? Probablement no, però sempre he estat temptat d’escriure’n un. La meva excusa és que com que de moment el meu ritme de vida no m’ho permet, mentrestant he decidit que quan m’inspiri i em vingui de gust publicaré aquí apunts, anècdotes, reflexions i experiències personals viscudes i algunes escoltades, sense cap més pretensió que compartir unes “batalletes” amb qui vulgui i tingui la paciència de llegir-les. Miraré que siguin publicacions breus, però no descarto amenaçar amb algun “tostón” de tant en tant.
La intenció inicial no és escriure res massa transcendent, compromès ni profund sinó reflexionar, recordar i explicar experiències viscudes en àmbits com el de l’esport, particularment del futbol i del submarinisme, els viatges, la gastronomia, la història, la fotografia, la música, la lectura, el cinema, el meu negoci, la meva professió i d’altres que vagin rajant del teclat.
És també un intent, veurem si reeixit, de seguir en contacte amb els bons amics que he deixat a l’altre costat de l’Atlàntic.
Pels que no em coneguin i pels que em coneguin i no ho sàpiguen, Perkele és un dels nicks que he col·leccionat durant la meva vida i que encara és vigent entre els amics de la Penya Wembley. Vaig ser merescudament “agraciat” amb aquest àlies quan vaig tornar a Catalunya jurant en finès després de viure uns nou mesos fantàstics a Finlàndia. Per un finlandès és aberrant ostentar un sobrenom com aquest (podria ser un tema per un futur post), però per sort ells no ho saben ni crec que n’hi hagi gaires que arribin a conèixer l’existència d’aquest blog.
Espero que els que us hi endinseu en fruïu i que m’ajudeu a millorar-ho amb les vostres aportacions i comentaris.
Joan Andreu
Per cert, la fotografia de la capçalera me la va fer en Pere, el meu fill gran, al Grand Canyon, un dels indrets on he estat que més m’han impressionat.