Death Valley és un dels indrets que he visitat més singulars i que més m’han impressionat, no només pel caràcter inhòspit que fa honor al seu nom, sinó també pels fenòmens que exposa i que només es poden donar en unes condicions extremes com les seves. També cal dir que és on més calor he passat mai, suportant estoicament uns sufocants 46ºC, uns deu graus per sota del rècord mundial de 56,7ºC que ostenta des del 1913.
Hi vam anar a l’estiu durant un apassionant viatge per Califòrnia. Probablement no és la millor època per visitar el lloc més càlid de Nord-Amèrica, però si mai feu una ruta per Califòrnia o Nevada és un lloc obligat de visita sigui l’època de l’any que sigui. Això sí, porteu protecció solar, barret o gorra, força aigua i reviseu l’aire condicionat del cotxe abans d’anar-hi. A efectes pràctics, per evitar una mica la calor i una exposició perllongada al sol, és recomanable visitar-lo d’hora pel matí o al capvespre, cosa que nosaltres no vam poder fer i en ple estiu per timings del viatge.
Localitzat al desert de Mojave, a Califòrnia, prop del límit amb Nevada, la vall presenta diferents punts d’interès geològic i paisatgístic i Badwater Basin n’és un dels més singulars i surrealistes.
Les planes de sal cobreixen unes dues-centes milles quadrades de superfície, sense vida aparent, encara que n’hi ha, enmig de muntanyes desèrtiques. De fet sembla com si fos una concentració de neu i gel al mig del desert.
És el punt més baix d’Amèrica del Nord, 86 metres per sota del nivell del mar. Curiosament, només està a unes 85 milles de distància del punt més alt dels quaranta-vuit estats contigus dels Estats Units, el Mount Whitney de 4.421 metres d’alçada.
La sal de Badwater Basin prové del sistema de drenatge de més de nou mil milles quadrades de Death Valley que recull les aigües de pluja provinents de cims distants i les arrossega fins al punt més baix. Les aigües al seu pas dissolen els minerals de les roques i arriben als punts més baixos on formen estanys temporals. El clima sec de Death Valley evapora ràpidament l’aigua fent que els minerals es concentrin fins només quedar-ne les sals. Després de milers d’anys de repetir-se el procés, s’ha format una extensa plana de sal i un paisatge inhòspit, fascinant, propi d’un altre planeta.
El terreny és cobert per una crosta de sal rugosa, amb les típiques cicatrius de la sequera, per la que no és massa recomanable passejar-s’hi, ja que sota la capa blanca s’amaga un terra fangós i inestable. A alguns punts, hi queden alguns residuals bassals d’aigua molt salada, més escassos i petits a l’estiu, si és que en queden.
Diu la llegenda que el nom de Badwater prové de l’experiència viscuda per un dels primers viatgers en travessar la zona quan la seva mula es va negar a veure d’un bassal d’aigua pel seu altíssim contingut de sal.
L’accés al mar blanc es fa per un camí de sal compactada d’uns tres kilòmetres de llarg des del pàrquing que fa tot l’efecte de ser una pista de gel. És una caminada en pla i fàcil però que, almenys a l’estiu i al migdia, es pot fer llarga per la calor, sobretot a la tornada. Però val la pena per veure un espectacle fantàstic de la natura a un lloc únic del planeta, superar un petit repte i viure una experiència poc corrent.
El passeig fins a la gran crosta de sal dona temps per pensar i per viure diferents sensacions. La perspectiva llunyana i les ombres de la gent que avança pel camí fan venir a la memòria els traços de les vinyetes d’en Máximo.
Les expressions i colors de les cares dels personatges anònims amb les que et vas creuant canvien molt depenent de si van o tornen, de si fa estona que caminen o tot just comencen, si són més grans o més petits, si van més ben o més mal equipats….i la sensació de no avançar gens mentre tornes, amb un pàrquing llunyà i invisible li posa una mica de… sal a l’experiència.
L’arribada al mar de sal és equiparable a l’arribada a un cim, amb la recompensa per l’esforç fet d’unes vistes i un paisatge magnífic alhora que desolador, solitari, silenciós, únic i imponent. Probablement la sensació més propera a estar en un medi extraterrestre. Si podeu, no us ho perdeu.
Com a cloenda, aquest és el video de la meva anada i tornada entre el pàrquing i l’estany salat. Va bé veure’l acompanyat d’un got d’aigua…
